Resultats anàlisi lexicomètric

Hem fet una anàlisi per separat de les diferents tendències polítiques: Podemos, PSOE i PP, per tal de poder comparar posteriorment els resultats.

Després de veure els resultats obtinguts, hem centrat l’anàlisi en les cent paraules més repetides del ranking, que són les que tenen una incidència més significativa en els textos. Hem obviat els connectors gramaticals i ens hem centrat en les paraules dotades de significat que es repeteixen fins a unes 10 vegades com a mínim.

Els resultats per a Podemos són:

Rank	Freq	Word
23	40	podemos
32	21	cambio
39	16	crisis
44	15	centralidad
46	15	españa
47	15	élites
50	13	elecciones
53	13	personas
55	13	sociales
57	13	políticas
67	10	guerra
83	8	PP
84	8	PSOE
88	7	ciudadanos
89	7	derechos

Pel que fa al PP les paraules més sovintejades són:

Rank	Freq	Word
33	21	pp
34	20	podemos
37	18	españa
38	18	partido
41	15	ciudadanos
45	13	PSOE
54	10	gobierno
60	9	elecciones

I respecte al PSOE, el resultat és:

Rank	Freq	Word
34	13	sociedad
35	13	volver
38	11	partido
39	10	españa
40	10	estado
49	8	ciudadanos

Concordances:

Si ens fixem en els mots coincidents observem:

Rank	Freq	Word
23	40	podemos	Podemos
34	20	podemos	PP
50	13	elecciones	Podemos
60	9	elecciones	PP
88	7	ciudadanos	Podemos
41	15	ciudadanos	PP
49	8	ciudadanos	PSOE

Els del partit Podemos tenen el seu propi nom com a paraula més freqüent, amb 40 mencions en els cinc textos.

De la mateixa manera, els del PP semblen preocupats pel seu adversari polític, ja que Podemos és una de les paraules més sovintejades, amb 20 aparicions; en segona posició just per darrera de la menció del propi partit PP, que encapçala el ranking amb 21 aparicions.

Tots tres partits es refereixen als ciudadanos, encara que la freqüència és força baixa, com es pot observar a la taula que hem adjuntat.

Discordances:

Essent els textes escollits de manera aleatòria, en la que cadascun dels autors aborda els temes polítics d’actualitat més diversos des de perspectives ben diferentys, no és gens estrany que existeixein discordances entre els termes emprats.

Així, Pablo Iglesias es refereix en 21 ocasions al cambio, paraula que no apreix ni en els documents del PP, ni en els del PSOE. El mateix ocorre amb crisis i centralidad, que apareixen en Iglesias en 16 i 15 ocasions.

Les al·lusions als altres partits apareixen al ranking de Podemos amb escases ocasions, 8 vegades. El PP menciona al PSOE en 13 ocasions, i a Podemos en 20, com ja hem comentat. En els documents del PSOE, estranyament, no hem trobat cap al·lusio als altres partits, al menys entre les primeres 100 paraules escollides del ranking.

Anàlisi lexicomètric de retalls de l’actualitat política

Intentarem fer una ullada a les visions de l’actualitat política que ens aporten els seus protagonistes. Per fer-ho, hem triat les visions de tres partits polítics: PP, PSOE i Podemos.

En general, hem triat cinc posts de cadascun dels partits com a mostra representativa. En general, els posts tracten dels resultats i dels propòsits de les passades eleccions, encara que la temàtica resulta diversa i no existeix un nexe temàtic clar entre les diverses publicacions.

De Podemos hem triat els articles que Pablo Iglesias, el seu secretari general i figura més mediàtica, publica a el diari digital Publico.es sota el títol genèric de Otra vuelta detuerka. 

De PP i PSOE hem triat de manera aleatòria diverses publicacions en blogs “oficials” de membres d’aquests partits. Del PP, Javier Bello, Esperanza Aguirre, Alfonso Serrano i Juan Van-Halen. Del PSOE, Francisco J. Gata, Jona García i altres.

El propòsit és analitzar les possibles concordàncies en el llenguatge utilitzat i intentar esbrinar ens quins termes incideixen més els uns i els altres.

Una finestra a un món... artificial

Sovint parlem de realitat virtual com a una emulació de la realitat (podríem posar cometes a les realitats, però ho obviarem) de manera digital: el subjecte es submergeix mitjançant un seguit de gadgets electrònics en un món simulat per ordinador. 

Però el món digital i de la xarxa ens ofereix també una realitat mediatitzada, tant com ho pot ser la realitat vista a través dels medis d’informació o qualsevol altre prisma esbiaixat. De la mateixa manera que pensar que el món, o la realitat, és allò que ens ensenyen per la televisió; pensar que el món és allò al que accedim a través de la xarxa resulta un error d’apreciació. Sempre resulten, com en la cova platònica, una mediatització parcial d’una realitat que resulta sempre inabastable i enormement complexa.

Paraula i imatge

Un pas més enllà del text

Llesques de llum

Busques llesques de llum

dins la foscor del blau

que es torna negre infinit.

Aquí no les busquis,

només són reflexes,

com en una cova fosca

que mai no veu el sol.

Un petit exercici hipertextual, imatge i paraula es combinen per oferir una altra visió del text i una interpretació de la imatge.

Rayuela, molts llibres en un llibre o un precedent hipertextual

"Sólo viviendo absurdamente se podría romper alguna vez este absurdo infinito." Julio Cortázar, Rayuela.

Si la no-linealitat d’un text és una característica hipertextual, el llibre Rayuela, escrit per l’escriptor argentí Julio Cortázar l’any 1963, n’és un precedent en el clàssic format llibre de paper.

Una obra innovadora al seu temps, un exercici d’estructura literària original. Rayuela, en les paraules del seu propi autor és, a la seva manera, molts llibres, però sobretot dos llibres. El primer es deixa llegir de manera corrent, i acaba al capítol 56. I el lector pot prescindir de la resta “sense remordiments”. El segon es llegeix començant al capítol 73 i seguint un ordre que s’indica al final del capítol i que ens fa saltar d’un capítol a l’altre en un ordre aleatori que conforma el joc que li dóna el títol.

Rayuela és un espai obert a la complicitat del lector, una reflexió de l’autor al voltant de la novel·la en si mateixa i de la relació de l’art amb la vida. Cortázar fou un gran amant del jazz, i com el mateix gènere musical, fa amb Rayuela un exercici literari estètic que està molt a prop de la improvisaciójazzística.

La seva ruptura amb l’ordre clàssic del relat postula una estructura lúdica en la que el lector juga un paper d’importància primordial. Si bé el text de Cortázar no ens remet a enllaços externs, a la manera del món digital, sí que obre les portes a la no-linealitat de l’estructura narrativa, trencant així els esquemes clàssics del relat novel·lesc.

Una conversa entre Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf al voltant del llenguatge i la realitat

Com comenta Lakoff, Los marcos son estructuras mentales que conforman nuestro modo de ver el mundo […] Tambien conocemos los marcos a través del lenguaje. Cambiar de marco es cambiar el modo que tiene la gente de ver el mundo.

En certa manera, afirma que el llenguatge modifica la nostra realitat. Sobre aquest debat em venen al cap els lingüistes Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf, que van postular la polèmica hipòtesi de que el llenguatge modifica la realitat dels seusparlants, o, vist des d’una altra perspectiva: el llenguatge expressa la concepció de la realitat que tenen els seus parlants.

Imaginem una suposada conversa entre ells al voltant del tema.

Sapir- És una completa il·lusió imaginar que un s’adapta a la realitat essencialment sense l’ús del llenguatge i que el llenguatge és simplement un medi accessori de resoldre problemes concrets de comunicació o reflexió. La pura veritat és que el “món real” està fins a un alt grau edificat sobre els hàbits lingüístics del grup.  Veiem i sentim i, pel demés, experimentem en gran mesura com ho fem perquè els hàbits lingüístics de la nostra comunitat predisposen certes eleccions d’interpretació ( cita de Sapir a: Whorf, 1999, 223.).

Whorf- Efectivament, assenyales importants connexions entre el llenguatge, la cultura i la psicologia. El llenguatge influeix en el comportament individual de les persones d’una comunitat lingüística determinada, ja que la concepció del món inclosa en cada llengua determina la manera com s’aprehèn la realitat. En el meu treball professional he vist nombrosos exemples de com sovint la clau per a una determinada línia de conducta ens és sovint donada per les analogies de la formula lingüística en la que es parla de la situació. En els meus estudis sobre la llengua hopi em demano si: “són els nostres conceptes de “temps”, “espai” i “matèria” donats en substancialment la mateixa forma per la experiència a tots els homes, o estan condicionats en part per l’estructura de les llengües particulars?” ( Whorf, 1999, 229-230.).

S- El llenguatge té un clar paper actiu en la formació de la nostra imatge del món, no només serveix com a instrument d’intercanvi social, sinó que també ens serveix per “representar” la realitat. Però jo no crec que l’estructura del llenguatge sigui condicionant, no veig una relació directa entre la gramàtica i la societat. Penso que els aspectes lexicals poden facilitar una manera de conceptualitzar la realitat, però no la determinen.

W- Jo diria que cada llengua implica una visió particular del món, pràcticament intraduïble a altres llengües. I aquesta llengua imposa una visió de la realitat als seus parlants, de manera que determina i conforma el seu coneixement.

S- Potser jo no aniria tan lluny. Com t’he comentat, sí que el llenguatge té un caràcter social que influeix en la percepció del món que tindran els seus parlants. Però no determina el seu pensament.

W- Lamento no estar d’acord, no és només el lèxic el que condiciona els parlants. La gramàtica també incorpora una visió del món. L’entramat de llenguatge, cultura i conducta s’han desenvolupat junts, influint constantment l’un sobre l’altre (Whorf, 1999, 256.). La resposta a la meva pregunta anterior sobre els conceptes de “ment” i “matèria” és que depenen de la llengua o llengües a través de les quals s’ha desenvolupat el seu ús (Whorf, 1999, 259.). El concepte del “temps” és diferent en la gramàtica hopi que en la SAE, i això condiciona el sentit del temps del seus parlants.

S- N’estàs segur? Jo no ho veig tan clar. En aquesta interrelació entre llenguatge i pensament, que tots dos volem desentrellar, rau el nucli de la qüestió. És com el problema de la gallina i de l’ou. No en traurem pas l’aigua clara. Tots dos estem d’acord en que el llenguatge és un producte social, però tu proposes que el llenguatge crea una determinada visió del món, en canvi jo penso el contrari: potser hauries de considerar que és el llenguatge el que s’adapta a la nostra visió del món i no a l’inrevés.

W- I perquè no al revés?

S- Potser sí que podem admetre que es crea un efecte de retroalimentació entre llenguatge i pensament, però no suficient com perquè siguin les estructures del llenguatge les que condicionin el pensament.

Bibliografia:

Whorf, Benjamin Lee. Lenguaje,pensamiento y realidad. Barcelona: Círculo de Lectores, 1999.